Club Deportiu Banyoles

Arxiu

desembre 2021 (1)
octubre 2021 (6)
agost 2021 (2)
juliol 2021 (1)
maig 2021 (2)
abril 2021 (1)
gener 2021 (2)
desembre 2020 (1)
octubre 2020 (3)
setembre 2020 (1)
agost 2020 (1)
juny 2020 (2)
maig 2020 (2)
abril 2020 (1)
març 2020 (2)
desembre 2019 (1)
octubre 2019 (1)
setembre 2019 (2)
agost 2019 (1)
juliol 2019 (1)
maig 2019 (2)
abril 2019 (3)
març 2019 (1)
febrer 2019 (1)
gener 2019 (2)
desembre 2018 (5)
juny 2018 (1)
maig 2018 (1)
abril 2018 (3)
març 2018 (1)
febrer 2018 (1)
gener 2018 (2)
desembre 2017 (2)
novembre 2017 (1)
octubre 2017 (3)
setembre 2017 (1)
agost 2017 (5)
juliol 2017 (2)
juny 2017 (4)
maig 2017 (8)
abril 2017 (5)
març 2017 (1)
febrer 2017 (3)
gener 2017 (5)
desembre 2016 (5)
novembre 2016 (3)
octubre 2016 (4)
setembre 2016 (5)
agost 2016 (4)
juliol 2016 (5)
juny 2016 (3)
maig 2016 (9)
abril 2016 (7)
març 2016 (7)
febrer 2016 (3)
gener 2016 (5)
desembre 2015 (9)
novembre 2015 (4)
octubre 2015 (6)
setembre 2015 (3)
agost 2015 (3)
juliol 2015 (4)
juny 2015 (5)
maig 2015 (6)
abril 2015 (6)
març 2015 (13)
febrer 2015 (2)
gener 2015 (6)
desembre 2014 (5)
novembre 2014 (6)
octubre 2014 (5)
setembre 2014 (1)
agost 2014 (3)
juliol 2014 (5)
juny 2014 (7)
maig 2014 (13)
abril 2014 (15)
març 2014 (1)
febrer 2014 (2)
gener 2014 (3)
desembre 2013 (3)
novembre 2013 (4)
octubre 2013 (4)
setembre 2013 (1)
agost 2013 (3)
juliol 2013 (4)
juny 2013 (5)
maig 2013 (7)
abril 2013 (9)
març 2013 (2)
febrer 2013 (4)
gener 2013 (12)
desembre 2012 (1)
novembre 2012 (3)
octubre 2012 (2)
setembre 2012 (4)
agost 2012 (1)
maig 2012 (2)
abril 2012 (1)
febrer 2012 (2)
desembre 2011 (1)

Notícies

Competir era l’objectiu, lluitar per mantenir-se surant en una categoria (preferent) que obliga a travessar la frontera de Tordera de tant en tant per mesurar les forces contra formacions més altes, més tècniques i més agressives que la teva. Es tractava d’agafar la bandera de dalt de la muntanya i descendir a velocitat de vertigen sense mirar enrere i llançar-se amb tot i amb tothom per mirar de creuar la línia d’arribada sans i estalvis, però de ben segur masegats. I això exactament és el que ha fet el cadet A, dirigit per Òscar Aja i Sergi Vila, amb perseverança, actitud i compromís. Salvar la pell perquè els té ben posats. Sense aquesta ultamotivació, avui es podria estar parlant de caiguda a l’infern i, el més curiós del cas, és que fins i tot hagués estat comprensible. Però no. El caràcter, les ganes i la qualitat han fet possible que, malgrat les adversitats, els blanc-i-blaus assolissin la recompensa de la permanència abans del previst. I això sí que no té preu...

Per tot plegat, Òscar Aja es mostra més que satisfet: “S’han acomplert les expectatives amb escreix perquè en una categoria tan forta hem fet una campanya fantàstica, potser un pèl deslluïda per una segona volta irregular. A partir de què vam agafar el juvenil A i ens vam centrar en ells, el rendiment del cadet va disminuir però per sort ja tenia una quantitat de punts que gairebé ens assegurava la permanència. És per felicitar els jugadors, és per treure’s el barret”, subratlla l’entrenador, assegut a la graderia de l’estadi Miquel Coromina i Moretó poc abans de dirigir una nova sessió d’entrenament.

El millor, el pitjor

De què se sent més satisfet és una qüestió que respon sense gaires pensaments, senyal inequívoc de què ho té clar: “En l'àmbit competitiu, jugar a Barcelona no té res a veure amb jugar a Girona. Aquí pot haver-hi dos o tres equips bons i a Barcelona és el contrari. Són nois molt de carrer que juguen amb molta agressivitat i això ens obliga a fer un salt en competitivitat, en lluita, i en intentar salvar la categoria. El què més m’ha fet sentir orgullós d’aquests jugadors ha estat la capacitat que han tingut per competir. No sempre ho han aconseguit, però l’han fet servir”, explica Aja. El pitjor moment de l’any va ser haver de compaginar la feina amb el cadet, el juvenil B i, per acabar-ho d’adobar, també amb el juvenil A per raons gens agradables. “Els darrers dos mesos el cadet no ha funcionat com ens hagués agradat, i d’això en sóc el màxim responsable. Sense voler hem deixat de prestar-los l’atenció que es mereixen perquè el juvenil A demanava molta implicació”, assenyala el mister, en un exercici d’autocrítica i sinceritat que, com a mínim, se li ha de reconèixer.

Respecte a la plantilla, li han sorprès alguns jugadors que, al principi del curs, no tenien el cartell de protagonistes. És el cas dels “dos centrals de Besalú, l’Albert i en Roger. També d’en Sucarrats, de qui no m’esperava tant; en Pol Lladó i l’Ibra han donat un gran rendiment, la seva actitud ha estat sensacional i el comportament, brutal. Amb tot plegat no és que m’oblidi de la resta, perquè ens han donat el punt de qualitat que ens ha permès fer partits molt bons”. I per acabar, l’anècdota de torn. En aquesta ocasió, es tracta d’un entrenador fanfarró i mal educat. “A Premià ens van clavar una bona golejada perquè en cap moment vam estar dins el partit. Va ser dolorós. Ens esperaven i ens va faltar el caràcter que havíem demostrat en altres moments. Però el que més mal ens va fer va ser l'entrenador, que era un autèntic impresentable. Només feia que dir bajanades, ens insultava i això que guanyaven 5-0! La qüestió és que t’ho has de menjar amb patates. Vam anar-hi en Sergi i jo i vam haver-nos de controlar moltíssim perquè el paio es queixava de tot als àrbitres. Venia a celebrar els gols a la nostra banqueta i ja li vam dir alguna cosa, ja, però sense passar-nos. La cosa podia haver arribat a bastant més, i per un pèl no va ser així. Deu ser que en Sergi i jo ens estem fent grans...”. Segurament, però també perquè no paga la pena enfrontar-se a un tècnic que es creu el rei del mambo...



OFICINES: Camp Nou - Pg. Dalmau s/n, 17820 Banyoles - info@cebanyoles.net