Si a la vida qui té un amic té un tresor, en futbol qui té un company té un aliat. I un conjunt d’aliats ben avinguts i amb un mateix objectiu solen assolir tot allò que es proposin. Perquè on un no hi arriba, hi arriba l’altre. Tan senzill com això. La demostració més palpable d’aquesta regla de tres és el cadet B, un grup amb majúscules, amb els vincles entre els seus integrants fortament arrelats, amb jugadors que provenien de fins a quatre equips diferents i que, a còpia de treball i sacrifici, han sabut passar pàgina a una temporada que els ha plantejat desafiaments de tot tipus i condició. Àlex Bulau, l’entrenador, presumeix amb raó d’haver sabut fer onejar la bandera de la unió pel damunt de tot, una feina que li ha costat Déu i ajuda, però que sempre acaba amb una recompensa. “La cohesió semblava difícil. Ens va costar molt al principi. Tanmateix, hem treballat molt bé, a poc a poc vam anar reparant totes les fissures i hem dibuixat una segona volta molt bona, amb nou victòries consecutives. La temporada ha estat molt positiva en l'àmbit competitiu i sobretot pel que fa al concepte de grup”, assenyala, i afegeix que “no tinc cap queixa dels nois. S’han comportat de manera excel·lent i, a sobre, el joc ens ha acompanyat. És veritat que sempre es pot anar una mica més enllà i que, per tant, podíem haver millorat més, però no s’ha pogut per diferents circumstàncies”.
El nivell de compromís de la plantilla ha estat “del 110 per cent”, un altre valor primordial per a la consecució reeixida d’una finalitat. “A cada sessió d’entrenament hem estat, com a mínim, divuit jugadors. La implicació de tothom ha estat molt alta. L’Andreu Mas, per exemple. És l’únic porter que tenim i no ha faltat mai a cap partit. Això és de lloar”. El millor moment de la campanya ha estat l’enfrontament contra el Gironès Sàbat al seu camp. “Aquell partit va suposar un punt d’inflexió perquè vam aprendre a sobreposar-nos a moltes adversitats i no rendir-nos mai. El rival era el segon classificat i ens esperava amb moltes ganes perquè nosaltres dúiem una ratxa de cinc victòries seguides. Doncs bé, tots els jugadors van participar i tots van aportar el seu gra de sorra per acabar enduent-nos el triomf per 1-2 després de remuntar un 1-0 advers amb pit i collons, intensitat, ganes i saber estar”. La tasca defensiva ha estat un altre punt àlgid del cadet B. El bon treball de destrucció ha fet possible que l'equip sigui “el segon o el tercer menys golejat de la lliga amb una mitjana d’un sol gol pel partit”. Una estadística brillant, sens dubte. Respecte al pitjor moment de l’exercici, l’Àlex escull les lesions. “Sí, ens han condicionat, però els companys van decidir lluitar pels que no hi podien ser i tot ha anat bé. Vull fer una especial menció a en Gerard Buiza, a qui van haver d’operar d’un tumor al dit. La seva baixa ens va donar força, quedant palès que som un grup unit”.
Anècdotes a dojo
De tots els equips de base del Banyoles, el cadet B és, amb diferència, el que acumula més anècdotes. A l’Àlex n’hi vénen un munt a la memòria, i abans d’explicar-les fa una tria mental. Un cop finalitzada, dispara. “Bufff! La primera, si et val, és que durant l’any ens hem jugat berenars segons el resultat. Si es guanyava, pagava jo; si perdíem, pagaven els jugadors. Per sort, me n’he fet un fart, de pagar. M’hi he deixat uns calés, sí”, recorda deixant entreveure un somriure. La següent també és ben vàlida: “A mitjans de temporada vam fer un sopar i els jugadors em van regalar una pissarra de futbol. És un detall que valoro molt perquè és la primera vegada en set anys que porto al Banyoles que el meu equip em fa un regal a mitja temporada. Això, sens dubte, et motiva a treballar més i millor”. I la tercera, brutal: “Contra el Sant Gregori, ens va tocar un àrbitre que devia haver dirigit en la seva carrera dos o tres partits com a molt. Ens va assenyalar una cessió amb una diferència de metres espectacular des d’on havia succeït realment l'acció a on es va plantar la pilota. Va produir-se a uns sis metres des de la línia de l’àrea petita i ell la va marcar a uns 15 metres, fora l’àrea gran. No vaig pas queixar-me perquè ja vaig veure que d’on no n’hi havia, no en rajava...”. Sàvia decisió.
Per acabar la conversa, li pregunto a l'Àlex si s'atraveix a destacar alguns dels seus pupils per la raó que sigui. Ho fa a contra cor, no sense advertir abans que, si fos per ell, no ho hagués fet: “Quedi clar que els felicito a tots perquè han sabut viure el futbol al màxim, en el dia a dia i fora i dins el terreny de joc. Dit això, em quedo amb l’Eloi Huguet perquè ha fet un canvi de mentalitat sensacional. I amb en Jordi López, un gran lluitador”. Una crítica constructiva serveix per finalitzar una xerrada distesa que ha anat molt més enllà del futbol com a esport. “Crec que als meus jugadors els falta treballar individualment aspectes de futbol molt bàsics, els fonaments. Han pujat correctament en l'àmbit competitiu, però mancats de la tècnica individual que els correspondria a la seva edat. Els costa portar a la pràctica accions molt essencials que s’aprenen quan són benjamins o a alevins. Això no s’ha treballat bé. I s’ha notat, però encara són a temps per mirar de corregir-ho”, adverteix. La sentència final de l’Àlex resumeix perfectament la sensació de com ha transcorregut l'any: “Ha estat un plaer entrenar aquest grup”.
