L’aleví C és una paleta de colors ben vius, un conglomerat de futbolistes de deu anys amb característiques pròpies de la seva edat que, això no obstant, tenen cadascun d’ells un punt diferencial que aporta riquesa al grup. Ja consolidat fora del terreny de joc, l’equip que entrena Sergi Gala i Àlex Quiñones ha sofert una evolució futbolística molt bèstia durant el present exercici forçada per les circumstàncies. Els inicis van ser durs perquè els rivals els superaven gairebé sempre en l’apartat físic. És clar, els duien un any d’avantatge i l’envergadura dels uns i els altres, de vegades, era com la nit i el dia. Cada enfrontament era una batalla contra els elements i les torres enemigues que impossibilitava la transmissió a la gespa d’un joc de toc i d’associacions curtes que el Banyoles duia i duu a la sang...
Però a poc a poc la tendència va anar canviant. Un cop assimilats els conceptes dels nous entrenadors, un cop la plantilla va entendre que la força física és un valor, sí, però mai el camí i un cop la voluntat va esberlar els dubtes, la màquina va començar a caminar en línia recta. Vet aquí, doncs, que els jugadors van redescobrir la pilota, aquella gran desconeguda fins a aquell moment, i van aconseguir donar-li sentit altra vegada. El resultat va ser l’esperat: a més joc i a més esforç col•lectiu, millors resultats. Una simple regla de tres que, en l’aleví C, s’ha complert fil per randa. I ara ja no ensopeguen contra torres altes i majestuoses, sinó que, amb habilitat, les esquiven sense ni tan sols deixar rastre...
“Com ha anat la temporada?”, els pregunto per encetar la xerrada. L’optimisme és desbordant d'entrada i es va desfent de mica en mica, com un bocí de sucre en el cafè... “Som molt bons, nosaltres. Tot ha anat perfecte! Els resultats podien haver estat millor perquè hem sigut irregulars, però hem anat de menys a més”. Les lliçons dels entrenadors els han quedat gravades amb foc al cervell. “Ens han dit que l’esforç és innegociable. S’ha de córrer i no ser tan egoistes. D’aquesta manera podrem fer parets, bones jugades... i així, guanyar”. Guanyar. El triomf, la victòria, allò que persegueixen cada cop que es vesteixen de curt. Un objectiu a llarg termini, ja que ara han d’aprendre a arribar-hi pel camí més adient. “Jugar bé ens condueix a guanyar. Si no ho fem, només ens pot ajudar la sort”.
Enguany han gaudit d’un reforç de luxe per continuar creixent, “en Lewandowski!”, criden tots en una sola veu. Es refereixen a l'Andreu Rigau, que juga al davant i que, segons sembla, s’assembla al polonès del Dortmund en les formes. El millor moment, el partit amistós contra el “West Bromwich Albion anglès, en què fins i tot vam anar guanyant”. El pitjor, una dura derrota a casa contra el Porqueres (0-8), val a dir que sense cap dels dos entrenadors oficials a la banqueta. L’esdeveniment divertit de l’any no n’ha estat un de sol, sinó que n'han estat diversos i sempre protagonitzats per una sola persona. “El pare Gala!”, exclamen. En efecte, el progenitor d’un dels entrenadors ha estat decisiu per a la consecució de moltes victòries. “Sempre que venia a veure’ns, guanyàvem”. Ben cert. “Ens porta sort, és el nostre amulet”. I un cop dutxats, ració de llaminadures per a tothom!
L’anàlisi de l’entrenador, l’Àlex Quiñones, és molt positiu: “L’equip era i és una pinya dins i fora de la gespa. Vam començar la primera volta una mica irregulars, de tràmit, per anar-nos coneixent, i crec que durant la segona volta hi ha hagut un canvi brutal. Han jugat més com un equip, amb intensitat, i en els entrenaments ens hem posat seriosos. Crec que podríem estar una mica més a dalt a la classificació per l’equip que tenim i veient els rivals, però s’ha fet bona feina i hi ha hagut una evolució positiva”. I l’any que ve, què? “M’encantaria continuar amb ells, però depèn de si jo continuo al primer equip o no. Va lligat a això”. Si fos que sí, en què centraries els teus esforços? “En què fossin més competitius, que tinguessin un caràcter més guanyador”. Perfecte. Doncs que sigui que sí.
