El juvenil A és un cas especial per la complexitat extrema del seu recorregut durant aquesta campanya. A l’inici de curs, el màxim responsable de l’equip era en Jordi Serra, però uns desagradables incidents el van obligar a plegar i, a partir de llavors, se’n va haver de fer càrrec l’Òscar Aja, la primera tasca del qual va ésser posar ordre en el vestidor. Dotze partits després es va aconseguir donar la volta a la truita no sense abans haver pres decisions dràstiques però necessàries. Què va passar exactament? Quines mesures es van prendre? Va millorar la situació? Es pot explicar, tot plegat?
“I tant que sí. Sense problemes. Hi havia un seguit de jugadors, tres o quatre que són molts, que restaven més que no pas sumaven. No entrenaven com s’havia de fer, no s’implicaven ni gens ni mica, no venien als entrenaments. Aquest grup va poder amb la resta, que es va encomanar d’aquesta actitud. Eren els líders negatius. El millor que ens podia passar és que pleguessin i a partir d’aquell moment la plantilla va experimentar una millora notable. Que la gent que resta surti de l’equip i que ja no hi hagi una influència negativa fa que els altres reaccionin. Moltes vegades és el millor fitxatge d’un equip”, explica Aja amb rigor i ple coneixement.
“Eps, que són bons nois”, adverteix, i afegeix: “Jo no entro a jutjar-los personalment, però com a futbolistes són molt poc compromesos perquè estan més pendents d’altres coses, de la Dolce Vita, i no volen fer cap mena d’esforç”. I per aquest motiu se’ls va convidar a què es dediquessin a altres aficions. I així ho van fer. I així van millorar les prestacions del juvenil A perquè, de qualitat, ja n’hi havia ja. I a cabassos! “El primer entrenament va ser sorprenent per l’actitud dels jugadors. Venien tots i entrenaven amb unes ganes i una il·lusió espectaculars perquè creien amb allò que estaven fent. Futbolísticament, el concepte principal va ser tancar una mica la porta perquè ens feien una mitjana de gairebé tres gols per partit. Amb aquesta quantitat no es pot guanyar de cap manera. Amb aquest treball defensiu, l’equip va anar progressant bé. Feia goig després. El treball psicològic va ser reforçar la conducta que ja teníem. I des d’aleshores, el compromís ha estat excel·lent perquè l’equip no és dolent, a pesar del que hom escolta pel carrer...”
El balanç, doncs, només pot ser positiu perquè el juvenil A va ésser capaç de renéixer de les seves pròpies cendres. “Estem molt satisfets. Fins i tots els hem donat les gràcies per l’esforç que han fet. Si l’equip és prou bo, els resultats surten. La prova és que només hem perdut dos partits”. Destacaries algun jugador en particular? “No, tot i que m’ha sorprès molt en Callís, a qui jo no coneixia. Una mica per tot: per implicació, per eficàcia, per actitud. És un lluitador nat i li agrada el futbol. De fet, va venir de vegades a jugar amb el juvenil B. En Ferran, el porter, ens ha parat molt bé i els dos centrals són jugadors per a categories superiors”. El millor moment de la temporada va ésser la victòria en terreny del Girona (1-2) després de dibuixar “un autèntic partidàs”, i el pitjor queda abastament reflectit en el primer paràgraf d’aquest text.
Per acabar, una reflexió en veu alta d’Òscar Aja que ha de ser una injecció de motivació per a tots els joves de la pedrera: “Si el nivell de compromís d’aquests jugadors és el mateix, tenen plenes condicions per jugar amb el primer equip. La seva il·lusió ha de ser progressar en el futbol”. O sigui, que la base hi és. Ara els toca a ells fer la resta...
