Una derrota és una lliçó que et permet créixer. Aquesta frase resumeix perfectament el transitar de l’infantil A pel grup 2 de preferent, una categoria roent i poc agraïda que converteix, gairebé d’una revolada, els nens en joves. Per sobreviure-hi, cal adaptar-se al mitjà el més ràpid possible, fer front a les envestides del destí amb fermesa i no perdre la fe ni tan sols quan sembla que la llum al final del túnel no acaba d’aparèixer mai... És aleshores quan s’han de treure les forces d’on no n’hi ha i continuar encaixant els cops amb el cap ben alt, conscient que cada partit perdut et fa més fort, més robust, i et prepara pel que vindrà en un futur. De fet, només és això el que importa...
L’allau de mals resultats soferts per l’equip de Marc Vila i Roger Rubio, a l’hora de la veritat, no ha suposat cap inconvenient. És cert que la victòria és un caramel que agrada a tothom, però els entrenadors valoren altres aspectes que no només guanyar i guanyar. “Òbviament, si el balanç de la temporada el fem en l'àmbit de resultats no pot ésser bo. En això és amb què es fixa la gent, el què li interessa. A nosaltres el què més ens importa és la formació, i en aquest aspecte l’equip ha crescut en conjunt i individualment. S’ha treballat molt bé, els jugadors han vingut als entrenaments, i s’han aplicat els conceptes futbolístics amb molt de criteri. Estem molt satisfets”, explica en Marc Vila. El problema ha estat competir en el sentit de mossegar, en sortir a la gespa a passar el rasclet i escombrar l'adversari mitjançant el joc de combinació i les ganes de buscar-li les pessigolles. Però hi ha una altra manera de competir sense emprar les urpes. Es tracte d'acumular informació, processar-la i aplicar-la quirúrgicament en els següents compromisos per anar consolidant un material sòlid i cada cop més difícil de trencar. Es coneix com fer grup, fer equip. “Hem sofert moltes derrotes i crec que això, al final, ens ha fet més competitius. Perquè quan perds tant, quan t’és tan difícil guanyar, t’adones que, si vols aconseguir una cosa, has de lluitar, has de treballar, has de suar i has de fer-ho en conjunt, confiant amb els companys. Aquesta és la gran lliçó d’aquest any. Hem tingut una gran oportunitat de créixer en aquest sentit. Guanyant no s’aprèn a ser competitiu, és al revés. Quan t’ho posen difícil és aleshores quan s’ha de treure el caràcter”, explica en Marc, que no s’atreveix a destacar el millor moment de la campanya: “És molt difícil triar un moment àlgid. Hem passat per trams de la temporada millors i pitjors, hem fluctuat molt. Hem fet actuacions excel·lents combinades amb actuacions molt pobres, també per culpa dels rivals que són molt diferents si jugues fora de la província de Girona. Els de Barcelona, per exemple, són molt agressius i això et condiciona”.
Respecte al pitjor moment de l’any, la cosa està clara: la irregularitat en el rendiment. “A pesar de patir una temporada amb tanta derrota seguida que costa d’assimilar, que et toca la confiança, la il·lusió i l’alegria, l’equip no ha defallit i ho ha intentat fins al final. I dins les dificultats evidents, ha tirat endavant”, subratlla en Marc, a qui li és difícil assenyalar un jugador de la seva plantilla que hagi destacat pel damunt de la resta: “Potser els tres de primer any perquè la categoria és difícil. En Mia ha estat el més regular, assolint un nivell de joc molt alt. Qui ha fet un creixement més pronunciat, anant de menys a més, ha estat en Marc Rovira, un noi molt introvertit que s’ha deixat anar. Els de segon any els posaria a tots en el mateix sac perquè tots han sabut quin era el seu rol dins l’equip, i tots han evolucionat d’alguna o altra manera, alguns d’ells després de discussions i xerrades intenses”, rememora.
Per acabar, l’anècdota de la temporada: “En el partit contra el Figueres ens van xiular quatre penals en contra, de fet tres perquè un es va haver de repetir dues vegades. Per sort, dels quatre només van ésser capaços de materialitzar-ne un”. Moralitat? L’àrbitre, un fenomen.
