L’exigència és la base de l’evolució. Imposar una dinàmica de treball continu condueix a una progressió segura, encara que sigui lenta i de vegades imperceptible. Amb dedicació màxima sempre s’acaben recollint els fruits. És una fórmula que no falla. I l’infantil B n’és un exemple ben clar, d’aquest valor intrínsec. Un equip és el reflex dels seus entrenadors, i si aquests fixen que l’esforç és innegociable i que tothom ha de posar-se les piles, doncs de ben segur que el carro tirarà endavant.
“Els tècnics coincidim en ser molt exigents i potser per aquest motiu la temporada ha anat prou bé. Estem satisfets. De totes maneres, podria haver anat una mica millor. Sempre es pot treballar més per assolir el següent nivell...”, explica l’Hipólito Rodríguez, un dels misters. El que els deia: requeriment total.
El salt del futbol 7 al futbol 11 no és senzill. Costa, i costa molt. D’entrada, l’abast del terreny de joc es multiplica per dos i els espais broten de tots costats, essent un aspecte positiu en el vessant ofensiu però negatiu en el vessant defensiu. “Aquest any han après a posicionar-se de manera ordenada sobre la gespa. S’han adaptat bé al nou camp de joc i han assimilat bé els conceptes futbolístics per fer mal a l’adversari aprofitant l’amplada de banda”. Un pas endavant, sens dubte, però no n’hi ha prou. Només amb una bona col•locació no es guanyen partits. Tanmateix, es requereixen altres coses, altres valors que són, en definitiva, els que fan caure la balança cap a un costat o cap a l’altre costat. “El joc? Bé, força bé. Hem mirat de jugar a futbol i ens n’hem sortit força bé. A més, hem tingut la sort que no s’ha notat molt que la majoria de la plantilla són infantils de primer any perquè els de segon any, entre ells un que és el capità, han fet possible que la diferència no fos tan pronunciada. I també perquè tots són futbolistes de qualitat”. El talent es té o no es té i, pel que sembla, aquest equip el porta de sèrie.
A la pràctica, els resultats han estat irregulars perquè els protagonistes són persones i no màquines. Els individus, i més en aquest cas per l’època vital que travessen més propera a un volcà en erupció que no pas a un estany d’aigües tranquil•les, han rendit a un “nivell excels en alguns partits i a un nivell molt bàsic en altres”. Per exemple, en el derbi contra l’Atlètic a casa “tots vam acabar molt contents perquè vam dominar, vam tocar i vam guanyar”. La creu va ésser l’enfrontament també a casa contra el Porqueres: “Ens va enxampar en un moment molt baix, molt dolent”, recorda l’Hipolito, conegut amb el sobrenom d’Hipo. Això sí, de bon humor i d’ambient positiu no n’ha faltat: “La temporada en global ha estat una enorme anècdota perquè compartir vestidor amb aquests nanos ja és tota una experiència. Són un deu com a persones i ens ho hem passat molt bé. Són pallassos i nosaltres tres també ens enganxem ràpid. Hem rigut molt”, subratlla el jove entrenador blanc-i-blau, que destaca a dos jugadors de la plantilla per diversos motius: “Per la seva implicació, en Martí Font. Ha treballat al cent per cent durant tot l’any. Es va trencar el braç i va venir a veure els partits, a donar-nos suport, sempre amb unes ganes de participar molt bèsties”. I pel rendiment ofert, “l’Arnau Fusté, que té unes grans qualitats i que ha de seguir per aquest camí, amb aquest nivell, perquè té moltes possibilitats d’arribar”.
Finalment, l’Hipólito té clar en què ha de treballar aquesta formació per fer un pas endavant més accentuat l’any vinent: “És un grup que li falta un pèl d’ambició, un pèl de competitivitat. De ser més regulars en aquest aspecte. Sortir a cada partit i a cada entrenament amb ganes de menjar-se el món, de guanyar, de millorar. Hem mantingut en pics puntuals de la temporada un nivell excel•lent de joc, i de sobte hem baixat el nivell. Hem estat massa irregulars en aquest aspecte”. Ésser irregulars és un defecte corregible; la falta de compromís és un defecte nociu.
