L'aleví E del Banyoles és un híbrid, una barreja heterogènia de jugadors de primer any (10) i de segon any (11). Només per aquest motiu la planificació de la temporada havia de ser especial, diferent respecte a la dels altres equips de la mateixa etapa. Un primer obstacle, doncs, però res que no es pogués solucionar amb una bona tasca de cohesió interna. El pitjor del cas ni tan sols és que, dels dotze elements que formen la seva animada plantilla, sis d'ells mai havien jugat a futbol amb anterioritat. Atenció, perquè el més gros de tot és que algun dels nou fitxatges ni tan sols s'havia iniciat en clavar puntades a la piloteta al pati de l'escola. O sigui, que eren completament verges! La tasca per reconduir-los es presagiava difícil, estressant i feixuga... però res més lluny de la realitat.
L'any ha anat com una seda gràcies, sobretot, a l'excel·lent feina feta pels seus entrenadors, en un primer moment en Pep Masdevall i en Xavi Campmol i poc després el segon en solitari. Per què, es preguntaran? Doncs perquè la millora col·lectiva i individual ha estat impressionant. I si ho diuen els mateixos interessats, és que deu ser veritat... “En gairebé tots els partits hem començat bé, però ens han marcat, hem abaixat el cap i ja l'hem donat per perdut, el partit. Aquest ha estat el nostre gran error”, expliquen, afegint gairebé a l'instant: “Hem aconseguit arreglar-ho a partir de mitja temporada perquè hi hem posat més intensitat. De totes maneres, ens ho hem passat molt bé, i això és el que compte”. Quanta raó!
Entre jugar bé i guanyar
Jugar en equip i encertar les passades han estat els valors futbolístics que més han assimilat. “I també saber perdre!”, exclama un que semblava calladet des del fons del grup. El millor moment, per tots, n'és un i prou, sense discussió: “Els tres primers partits de lliga perquè són els tres que hem guanyat”, diuen amb un deix d'orgull. Aleshores intervé el mister i de sobte, com per art de màgia, apareix un altre moment col·losal: “Contra el Caldes vam perdre, però vam jugar molt i molt bé”. Es queden com a pitjor episodi de l'any amb, atenció, “l'àrbitre defectuós”, és a dir, un senyor més aviat jove i ben plantat, i vestit de negre que els va xiular i que “ho va fer tot malament. Vam tenir molts problemes amb ell”, es queixen.
El tema anècdotes vàries és un capítol extens. En tenen moltes per explicar, però només n'he rescatat dues. La primera diu així: “Contra el GEiEG, després del partit i ja en els vestidors, vam veure que hi havia uns papers molls enganxats als vidres que algú havia llançat. Així doncs, ens vam dutxar ràpidament, vam anar a buscar més papers i...” van fuseller la finestra, contribuint a deixar-la més inservible del que ja era. Coses de nens. La segona comença quan en Joan Alemany va trobar “uns calçotets roses al vestidor i se'ls va quedar pensant-se que eren seus. Quan els va veure, els va tirar a terra perquè no els volia!”. Finalment, l'anàlisi de l'entrenador, en Xavi Campmol. “Una qualitat del grup? Que són molt bons nanos tots. Això és el més important. Un pèl tímids, però bons nanos. Estic molt content perquè, a pesar d'haver guanyat pocs partits, en els entrenaments hi eren tots. Si els tornaria a entrenar? Per suposat. Amb ells m'ho he passat pipa”. Com jo fent-los aquest humil reportatge.
