Són els més menuts, però no per això els menys espavilats. Semblen esponges; absorbeixen els fonaments i les consignes del futbol amb tanta facilitat que, si el club fos l'escola, col·leccionarien notables i excel·lents. Els mou la il·lusió i les ànsies d'emular els jugadors del primer equip i també els del Barça, per suposat. Presumeixen d'haver fet una temporada “excel·lent”, i són capaços de discernir, tot i l'edat, que “hauríem guanyat més partits si ens haguéssim esforçat una mica més”. Perquè és precisament això el que volen, guanyar, però no a qualsevol preu. “Hem de fer les coses bé. Com a equip, hem millorat en la posició, les passades, l'actitud, el control i el xut”. En gairebé tot, ves. L'esquema tàctic el retenen a la memòria i el citen sense vacil·lar: “Juguem amb dos defenses, un centrecampista i tres davanters, els de banda ben oberts”, expliquen, per després revelar que el moviment conjunt que més han assajat en els entrenaments ha estat el de “tirar endavant els defenses quan estem atacant”.
Però aquí no s'acaba la cosa. La lliçó continua: “Les passades al mig del camp han de ser bones per donar avantatge al company. I si tots els del davant estan marcats, hem de portar la pilota al darrera altra vegada”. Més clar, l'aigua. Alumnes avantatjats, sens dubte. S'acaba el temps i encara no s'ha parlat de moments. Ara sí toca. No hi ha debat respecte al millor de la temporada. “La visita al museu i el partit contra el Barça. Tot va ser molt xulo”, subratllen. I el pitjor no n'és un de sol, són varis: “Quan perdem, que no ens agrada gens”. Lògica contundent.
Finalment, els demano algun fet curiós o divertit que els hagi succeït durant l'any. Cavil·len, deixen anar un somriure i en conten dues, d'anècdotes. La primera: “En un entrenament, després de dutxar-me, em vaig deixar els calçotets al camp i me'ls van haver de portar a casa”. I la segona: “Algú va fer anys i va repartir xupa-xups a tot l'equip, i jo em vaig dutxar amb el xupa-xup a la boca”. Coses de nens.
